BREVA ISCLA, MARÍA ENCARNACIÓN
Potser la nostra literatura no seria la que és si París, en el seu famós Judici, shaguera decantat per Atenea, deessa de la intel·ligéncia que li oferia la saviesa, o per Hera, que li oferia poder, i no per Afrodita -Venus, per als romans-, que li oferia lamor de la dona més bella del món: Helena. La conseqüéncia desta elecció és per tots coneguda -la guerra de Troya-, peró potser haja passat inadvertit lelement subjacent en ella -lamor- i que es convertirá en motiu per excel·léncia de la nostra literatura. Ovidi recull esta passió i la conrea magistralment, les seues obres superaran les barreres dels albors del cristianisme i arribaran a locás de lEdat Mitjana castellana com a referent. Se li tradueix, se li cópia i se li imita. Amb les Heroides, Ovidi porta esta passió amorosa a la seua máxima expressió. A través depístoles, són heroïnes com Medea, Fedra, Penélope i tantes altres, les que ens presenten la seua intimitat, els seus sentiments, el seu amor, peró sobretot, el seu desamor. El seu pas per lEdat Mitjana castellana deixará empremtes indelebles.
